A principis del segle XIX metges catalans varen participar en la “Real expedición Filantrópica de
la Vacuna 1803-1806” també coneguda com expedició Balmis. Especialment significativa va ser
la figura de Josep Salvany i Lleopart metge format a Barcelona i que va néixer a Cervera al
1778, segons consta al seu certificat de defunció emes al 1810 a Cochabamba (Bolivià). Com a
Vice-director de la expedició, Josep Salvany va rebre la responsabilitat de la vacuna al virregnat
del Perù a Americà del Sud. Va realitzar mes de 140.000 vacunacions i va implantar nombroses
“Juntes de Vacunació” institucions destinades a formar els facultatius locals motivar i
personalitats locals per assegurar la continuïtat del projecte.
Mereix una menció especial Jaume Ferran i Clua (1851–1929), metge i bacteriòleg català de
prestigi internacional. Considerat un dels grans innovadors de la microbiologia europea del
segle XIX, fou un deixeble ideològic de Pasteur. El 1885, en plena epidèmia de còlera, Ferran va
desenvolupar la primera vacuna anticolèrica utilitzada al món, un assoliment que el situà al
centre del debat científic internacional. La seva proposta, avançada i controvertida, provocà
discussions intenses, però també li valgué reconeixement com a pioner en l’aplicació de
vacunes bacterianes vives. Més endavant, ja com a director de l’Institut Municipal d’Higiene de
Barcelona, Ferran impulsà un autèntic revulsiu científic i sanitari a la ciutat.
Abans de la constitució formal de la Societat Catalana
d'Immunologia (SCI) al 1981, la Immunologia catalana ja comptava
amb un nucli actiu de grups professionals que compartien
coneixements, entre ells, Jordi Gras Riera en el Hospital de
Infeccioses que mes tard es convertiria en el Hospital del Mar i Josep
Viñas Riera al laboratori d’Immunologia del Hospital de la Santa Creu
i Sant Pau. Aquesta activitat oficiosa es desenvolupava sota el paraigua de l'Acadèmia de
Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, que oferia un marc de legitimitat a les
especialitats emergents abans de la promulgació de la Llei d'Associacions de 1978.
La majoria dels immunòlegs catalans de aquella època es varen formar a traves de estades a
països com, Alemanya, Suiza, France i Anglaterra. Un cop retornats a Catalunya, la necessitat
d’actualització constant i de créixer professionalment, feien necessari compartir coneixements,
idees, bibliografia i tecnologia amb l’entorn proper. Les publicacions periòdiques impreses,
principal font de actualització a l’època, ràpidament es varen diversificar i especialitzar, eren
costoses, i era inabastable estar subscrit a totes. Posar les revistes de la biblioteca de cada grup
a disposició de tots els grups, va ser una estratègia exitosa que va afavorir la promoció de un
coneixement actualitzat i que els permetia innovar i ser competitius.
En aquest context, la Societat Catalana d'Immunologia (SCI) va néixer oficialment el 1981, amb
el propòsit de consolidar i donar visibilitat institucional a aquesta comunitat científica que ja
treballava de manera coordinada a Catalunya, fent reunions informals i seminaris sobre
Immunologia clínica, trasplantaments i tipificació limfocitària, autoanticossos i tècniques
emergents d'immunofluorescència. En un context d'obertura de la ciència i la societat que es
va generar al final de la dictadura.
En aquells temps, la recerca en Immunologia es basava en disposar de bones idees i projectes.
Per a molts projectes calia disposar de facilitats tals com estabularis per animals i la tecnologia
adequada per estudiar-los. En el mitja hospitalari la bona assistència als pacients feia necessari
desenvolupar les tècniques necessàries per extreure la màxima informació possible de les
mostres humanes patològiques. No era tasca fàcil en un país que sortia de dècades de
aïllament econòmic i intel·lectual. Us presentem unes pinzellades de alguns dels grups mes
emblemàtics.
El grup de Jordi Gras Riera (H. del Mar, abans
Hospital Municipal d’Infecciosos) un dels
pioners de la Immunologia catalana moderna
que ja al 1965 va publicar el llibre “Bases
Fundamentales de Inmunología”. Tenia com
un ampli coneixement sobre proteïnes
plasmàtiques i va aprofundir en com les
diferents pautes de immunització
condicionaven la producció de anticossos.
Utilitzaven animals petits: ratolins i conills.
El grup de Jose Luis Rodríguez-Sánchez (H. Sant Pau) iniciar la producció de antisèrums i les
tècniques de immunofluorescència que facilitaven els estudis de autoimmunitat. També va
establir lligams amb els clínics promovent grups de discussió.
El grup de Jordi Vives Puiggròs (H. Clínic) a l’estabulari, que estava al altell de La Facultat de
Medicina a sobre de la capella, disposava de ovelles per obtenir hematies frescos que utilitzava
per identificar els limfòcits T humans per la tècnica de rosetes, però també ratolins que
permetien quantificar els limfòcits B productors de anticossos específics mitjançant la tècnica
de “cèl·lules formadores de plaques”.
Grups com el de la Teresa Gallart i Gallart (H. Vall d’Hebron) utilitzaven hematies de ratolí per
identificar els limfòcits B per la tècnica de rosetes, això els permetia diagnosticar la Leucèmia
Limfàtica Crònica (LLC). Tenia a més, amplia experiència en la purificació de proteïnes
plasmàtiques utilitzant columnes de cromatografia i de afinitat.
El Grup de la Teresa Espanyol Boren (H. Infantil de Vall d’Hebron) dominava les mes modernes
tècniques i estratègies per estudiar les immunodeficiències humanes.
Per entendre els immunologia de l’època, s’ha
de tenir en compte que:
1) el aprenentatge
de les tecnologies sovint depenia de relacions
personals amb equips estrangers;
2) les
publicacions impreses eren la única font de
actualització del coneixement;
3) els equips
no disposaven ni tant sols de ordinadors. Les
aportacions científiques s’escrivien utilitzant
maquines de escriure mecàniques i gràfiques
dibuixades a ma, un sol error implicava
repicar a maquina de nou tota una pagina.
Durant els seus primers anys, la SCI va establir les bases organitzatives que la definirien fins avui. Sota la presidència de Jordi Vives Puiggròs (1981–1984) es van establir els estatuts fundacionals, es van fixar els criteris d'afiliació i es van crear els primers grups de treball temàtics. La Societat va celebrar les seves primeres reunions científiques periòdiques, que reunien immunòlegs d'hospitals i laboratoris per presentar investigacions originals i discutir casos clínics complexos.
Amb la presidència de Jose Luis Rodríguez-Sánchez (1984–1988), la SCI va ampliar el seu radi d'acció, incorporant nous membres procedents de centres d'investigació bàsics i reforçant els llaços amb la Societat Espanyola d'Immunologia (SEI), afavorint l'intercanvi científic i la participació d'investigadors catalans en congressos nacionals.
La presidència de Teresa Gallart i Gallart (1988–1992) va marcar un punt de maduresa institucional. Es va refermar la continuïtat de les reunions científiques i es va impulsar la participació de joves investigadors mitjançant premis i beques d' assistència. A més, es van començar a organitzar jornades conjuntes amb altres societats filials de l'Acadèmia, fomentant la interdisciplinarietat.
Durant aquesta etapa, la SCI va consolidar la seva identitat i la seva projecció dins l' ecosistema biomèdic català, destacant pel seu dinamisme i pel seu compromís amb la formació continuada i la recerca translacional.
Amb Carme Gelpí Sabater (1996–2000), la Societat va ampliar la seva
base social i va modernitzar la seva estructura interna, creant comissions científiques i
promovent una major participació de dones en la direcció científica i en les activitats de la
societat. La SCI va enfortir la seva presència institucional a l'Acadèmia i va començar a tenir una
veu activa en els debats sobre l'especialització mèdica en Immunologia clínica.
Durant la presidència de Jaume Martorell Pons (2000–2004) es van
iniciar projectes de digitalització de continguts i es va fomentar la
participació en diverses institucions europees entre elles la European
Federation on Immunogenetics (EFI). També es va participar en la
Sota el mandat de Dolores Jaraquemada Pérez de Guzmán (2004–
2008), la Societat va impulsar la formació en noves tècniques
d'Immunologia molecular i citometria, i va consolidar el Congrés
Català d'Immunologia com a cita periòdica.
Manel Juan Otero (2008–2013) va liderar una etapa de renovació
institucional, potenciant la comunicació i la visibilitat pública. Es van
reforçar les relacions amb societats mèdiques afins (al·lergologia,
microbiologia, reumatologia) i es van organitzar activitats conjuntes
amb universitats i centres de recerca, integrant les noves generacions
d'immunòlegs.
En els darrers anys, la SCI ha experimentat una profunda modernització i un renovat impuls
científic. Durant la presidència de Cándido Juárez Rubio (2013–2017), la Societat va
desenvolupar nous grups de treball temàtics —en immunoteràpia, immunitat tumoral,
autoimmunitat i al·lèrgia—, i va consolidar la seva presència a la xarxa de societats europees
d'Immunologia. Es va iniciar a més una revisió dels estatuts per adaptar l'entitat a la nova
legislació sobre associacions científiques. També es va assolir per primera vegada que l'activitat
de formació continuada "Curs d’Avanços en Immunologia" fos acreditada pel Consell Català de
la Formació Continuada de les Professions Sanitàries (CCFCPS) i posteriorment també que
s'emmarqués dins el programa Fundació Institut Interuniversitari-Interac Salut (F. InterAc Salut)
promogut per l'ACMCB.
El segon mandat de Ricardo Pujol-Borrell (2017–2021) va enfortir el caràcter interdisciplinari i
acadèmic de la SCI, intensificant els vincles amb la Universitat de Barcelona, la Universitat
Autònoma de Barcelona, l'Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i
altres centres capdavanters. Es van promoure activitats de divulgació obertes al públic,
especialment durant el Dia Internacional de la Immunologia, amb l'objectiu d'apropar la
disciplina a la societat.
Amb l'arribada de Pablo Engel Rocamora (2021–2023), la SCI va fer un salt digital, renovant la
seva identitat visual, la seva pàgina web i la seva comunicació interna. Es van reactivar
congressos presencials després de la pandèmia i es va enfortir la presència institucional en
l'àmbit europeu. Va incorporà als joves immunòlegs, coneguts com els Naive Immunologist, a la
SCI. Sota l'actual junta, la SCI manté una agenda activa de formació, congressos i divulgació,
amb esdeveniments emblemàtics com el Dia de la Immunologia, símbol de la vitalitat i el
compromís continuat de la societat amb l'excel·lència científica.
Avui, més de quatre dècades després de la seva fundació, la Societat Catalana d'Immunologia
continua sent un referent de qualitat, rigor i col·laboració, fidel a l'esperit dels seus fundadors i
adaptada als reptes del segle XXI: la medicina personalitzada, la immunoteràpia, la
biotecnologia i la salut global.
Agraïments:
Jaume Martorell Pons, Ricardo Pujol-Borrell, Carme Gelpí Sabater, Manel Juan Otero, Dolores
Jaraquemada Pérez de Guzmán, Cándido Juárez Rubio, Pablo Engel Rocamora.